Premsa

Llegendes de mar de la Costa Brava a La Vanguardia

Joaquim Roglan entrevista Miquel Martín a la Vanguardia Girona. El podeu llegir clicant aquí.

09_11_12_Entrev_Gironapetita

Llegendes de mar de la Costa Brava al Setmanari de l'Alt Empordà

El Setmanari de l'Alt Empordà es fa ressò del llibre d'en Miquel Martín Llegendes de mar de la Costa Brava. Si el voleu llegir cliqueu aquí

 

23057AGE_Emporda

Llegendes de mar de la Costa Brava es presenta en societat

El dimecres 17 d'octubre presentàvem Llegendes de mar de la Costa Brava, de Miquel Martín, al Museu Marítim de Barcelona. En Lluís Llort en va parlar al PuntAvui. Cliqueu aquí per llegir-lo

17DCAT_042t

Josep Pujol escriu sobre Els pobles perduts a la Revista de Girona

Josep Pujol escriu sobre "Els pobles perduts" a la Revista de Girona.

Si el voleu llegir clique aquí

perduts2

Isidre Ferré escriu al Núvol sobre Escafarlata d'Empordà

Escafarlatejant amb Adrià Pujol a l’Empordà

/ 22.04.2012
alt

Adrià Pujol

Darrerament han aparegut a les llibreries uns quants títols que són una mena de revisió del gènere del dietari, ben arrelat en la tradició de la literatura catalana. En aquest context situo el nou llibre d’Adrià Pujol Cruells Escafarlata d’Empordà (La Bisbal d’Empordà: Sidillà 2011).
L’Adrià Pujol és un begurenc militant, antropòleg de professió, emparaulat de vocació. Com ell mateix descriu en el llibre, es considera un pària voluntari, una mena de desarrelat per voluntat pròpia (desarrelat de l’Empordà en tant que resident habitual a Barcelona, desarrelat de la tradició familiar, desarrelat en la mesura que tots tenim una relació ambigua amb el nostre passat…). I és des d’aquesta situació privilegiada de mitjancer entre mons diversos que s’aturarà a nedar en la seva història personal amb una mirada heterodoxa i desacomplexada (mirar enrere suposa sempre desempolsar-se de complexos).
No es tracta, però, d’un llibre de memòries a l’ús, perquè l’autor sap que els llibres de memòries lineals són una farsa. La memòria no és una cinta de gravació —resulta una metàfora anacrònica ja…—, sinó un bagul —un mundu en deien a casa— on es desen més o menys desordenats els records. Un dietari de memòries és per definició un gènere literari diferent del relat històric: el dietari comporta un cert grau de violència necessària.
L’autor, de fet, explica al lector què pretén ell amb el llibre: compara l’exercici que fa amb l’intent de remuntar un riu, el de la vida. Però com que no pots narrar mentre lluites amb els embats del corrent d’aigua que et ve de cara, proposa d’aturar-se —a l’atzar?— als rabeigs que va trobant, als meandres on el corrent ho permet, fins i tot a preses que artificialment ell crea com si fos un castor. I llavors relatar-ho. Amb tot, l’autor deixa ben clar que el lector no trobarà un conjunt d’episodis narrats cronològicament seguint un mateix gènere literari, sinó que toparà amb fragments, retalls esparsos i aparentment desordenats de memòria; i dic “aparentment” perquè de seguida s’intueix en els pedaços una unitat, un rerefons, que és la mirada irrepetible de qui narra provant d’entendre’s a si mateixa. En aquest sentit, no és casual que enceti el llibre amb la narració del dia de l’enterrament de la mare. Enmig del caos aparent (en aquest cas de la memòria) necessitem posar un axis mundi.
Tampoc tenen uniformitat els gèneres utilitzats per narrar els fragments (hi trobem capítols que són anotacions antropològiques, poemes —fins i tot un amb ritme de sardana—, jocs genials amb palíndroms, apunts de diari…), ni el to (uns tenen el to de relat d’observador neutre, altres el to juganer de qui vol collonar, altres el to sincer de qui mira els ulls dels moments crucials de la seva existència, altres el to irreverent d’una sobretaula regada…), ni el llenguatge (cada capítol té el llenguatge que l’episodi demana, sense cap altra pretensió que l’honestedat), ni les citacions que obren cada una de les anotacions del dietari. L’heterodòxia formal té alguna cosa de sinceritat.
El llibre és, doncs, un dietari sorneguer, una mena de joc de l’autor amb si mateix, barreja de quadern d’observacions d’un antropòleg curiós i llibreta de poeta perplex. És l’exercici creatiu de qui vol ser cronista d’un temps i d’un ecosistema i alhora de qui té la voluntat de restablir una certa relació cordial amb si mateix (aquella que només aconseguim si ens remuntem a la que teníem —o creiem que teníem— a la infantesa). Llàstima que l’esforç de fer una cartografia existencial sigui un dels treballs d’Heracles.

link

 

Un de Begur, Vicenç Pagès a Presència

Vicenç Pagès escriu a Presència sobre "Escafarlata d'Empordà, d'Adrià Pujol. Si el voleu llegir cliqueu aquí.

120422074_copia

Els pobles perduts a Presència.

Magnífic article de Mercè Miralles a Presència. Els podeu llegir clicant aquí i aquí

120415120953_copia120415121202_copia

i aquí i aquí

 

120415121217_copia120415121227_copia

Quan un mas s'ensorra. Anna Punsoda a l'Ara. 16 d'abril del 2012

Quan un mas s'ensorra

Sempre que parlem de qui ja no hi és i a qui encara estimem, tots tirem d'idealització i de sensibleria: per això vaig començar amb recel Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya . Però segurament perquè els autors saben bé que la vida en aquells terrers no era idíl·lica, els trenta relats publicats a Edicions Sidillà són una mescla original i gens afectada de geografia literària, històries anònimes i antropologia catalana. I entengui's catalana com un deix del caràcter, com un cert aire de família, per això l'obra col·lectiva inclou pobles de la Catalunya Nord i de la Franja, perquè la divisió territorial no és ben bé una ciència exacta; com també inclou barris arrasats de Barcelona, perquè la destrucció no és rural ni urbana sinó la crossa més gastada de les civilitzacions.

Ma padrina sabia que moriria a la mateixa cambra on va parir i on havia nascut i per això tenia un lligam més sòlid amb la vida que jo, amb els meus lloguers ronyosos. Tot té pros i contres i no sóc gaire de fer odes al temps passat, perquè ja es veu que si les criades del Manrique s'haguessin pogut imaginar la rentadora o l'epidural li haurien cremat la cobla. Però està bé recordar que els espais i les relacions que hi mantenim ens determinen, i que la vida digna i dura dels padrins al camp formava la seva visió del món soferta i previsora: per això una casa pairal és la imatge de l'esforç i de la solidaritat entre moltes generacions i per això quan un mas s'ensorra perdem la prova i la memòria de deure part del que som. La coeditora Judit Pujadó diu que hi ha almenys tantes maneres de desaparèixer com indrets enrunats trobaríem, però també hi ha força maneres de frenar la pèrdua sistemàtica de racons i si Els pobles perduts és una d'aquestes maneres, la millor són tots aquests autors que treballen des del món que reivindiquen.

Més articles...

Pàgina 8 de 11

Carret

La seva comanda està BUIDA.

Facebook

Agenda d'actes

Último mes Setembre 2017 Mes siguiente
L M X J V S D
week 35 1 2 3
week 36 4 5 6 7 8 9 10
week 37 11 12 13 14 15 16 17
week 38 18 19 20 21 22 23 24
week 39 25 26 27 28 29 30

Instagram d'Edicions Sidillà

Twitter d'Edicions Sidillà

logo xarxa

logo agora